Perdent-me per poder trobar-me
Com ja sabeu, des de fa més de dues setmanes en Manel i jo continuem aquest viatge per separat. No us parlaré sobre aquest tema, perquè ja s’ha parlat bastant, i el que vull ara és mirar cap a davant i tornar a sentir aquesta motivació per continuar aquest viatge, sense el malestar que he tingut per aquesta situació i sense ressentiments, oblidant-me de tot això per sentir el que al cap i a la fi busco d’aquest viatge: Llibertat.
Han passat molts dies, així que començaré per el moment en el qual vaig passar a pedalejar en solitari. No sense abans agrair a l’Anita per acollir-nos uns dies a Padova, van ser uns dies increïbles en una ciutat preciosa. Gràcies per la teva amabilitat i per fer-nos-ho passar tan bé amb tu i els teus amics.
El dissabte 10 d’octubre, just dos mesos després de començar aquest viatge, en Manel i jo ens acomiadem per prendre camins diferents. Estàvem al voltant de Fusina (prop de Venecia). En Manel es va anar abans, jo em vaig quedar una estona més per reorganitzar-me.
Vaig decidir no anar a Venecia amb ell per aprofitar el dia i aconseguir algunes coses que necessitava per continuar sol, però al final per a l’única cosa que vaig aprofitar el dia va ser per perdre’m. Jo sóc molt feliç, i no se’m va ocórrer fer com a mínim alguna foto al mapa d’Itàlia que portava en Manel, així que vaig sortir sense res per situar-me. “Preguntant s’arriba a qualsevol lloc”, em vaig dir, sense tenir en compte la pèssima orientació que tinc. Així que vaig seguir les indicacions d’un home al que li vaig preguntar per anar en direcció a Trieste. En algun moment vaig perdre la direcció cap a l’aeroport i vaig agafar una llarguíssima carretera recta que em portava en direcció incorrecta. “Només” que gairebé 30 quilòmetres d’error, i altres 30 per tornar i agafar, per fi, la direcció correcta. Al final em va donar temps de passar per un Decathlon i un Lidl per aconseguir el que necessitava.
Al següent dia vaig decidir comprovar la roda de darrera de la bici perquè notava massa moviment. Vaig veure que tenia radis fluixos, vaig intentar redreçar-la fins que vaig veure una cosa encara pitjor: La llanda estava esquerdada per dues parts. Necessitava canviar-la. Vaig decidir continuar fins a arribar a una ciutat més gran i així poder trobar un mecànic que m’ajudés. Vaig pensar que el millor era seguir fins a Trieste i mirar-ho allà.
Aquesta situació em va fer tenir més pressa per arribar a Trieste, així que vaig agafar la carretera SS-14. La roda va aguantar, revisant-la regularment. També em va voler regalar alguna punxada perquè jo m’entretingués, molt maca ella. Va ser “divertit” també el dia que vaig arribar a Trieste, em va ploure tot el dia, els 60 quilòmetres de ruta, i per molt que portés impermeables, vaig acabar xopat. Vaig poder arribar a l’hora prevista a Trieste, on vaig passar uns dies a casa d’en Francesco i la Giulia, als quals estic tremendament agraït per acollir-me, m’ho vaig passar realment bé amb ells i em va permetre tenir temps per arreglar la roda, millorar temes del blog i visitar Trieste, una ciutat que em va agradar molt.
Vaig sortir de Trieste amb la nova roda i l’esperança que aguantés més que l’anterior. Sense ruta ni destinació definida, em vaig dirigir direcció Muggia per continuar cap a Eslovènia, vaig dormir just abans de la frontera i l’endemà vaig entrar al país.
Vaig continuar amb ganes de perdre’m (però aquesta vegada en bona direcció), així que anava improvisant la ruta. Em vaig dirigir cap a Koper, una ciutat costanera molt bonica, i vaig seguir una pista ciclable paral·lela al mar. Després vaig tornar a la muntanya seguint la Parenzana, una pista ciclable construïda sobre el que abans era una via ferroviària, molt chula. Són d’aquestes rutes que realment gaudeixes, sense importar si estàs anant més lent o no.
Eslovènia va durar només un dia, la part de la costa no és molt llarga, però tot i així em va encantar. Vaig arribar a Croàcia, em van demanar el passaport per primera vegada en aquest viatge. Només entrar vaig veure un cartell que indicava totes les rutes ciclables que hi ha per aquí, i hi havia unes quantes. Vaig decidir continuar per la Parenzana, fins que vaig arribar a una part bastant impracticable per la meva bici (a més havia plogut la nit anterior), llavors vaig continuar per carreteres secundàries. A partir de llavors vaig anar fent ruta cap a la costa, visitant ciutats precioses com Umag i Novigrad. Després vaig tornar a la muntanya per envoltar el canal Limski, això em va fer pujar una mica però gaudir de bones vistes i de més facilitat per trobar on dormir.
Vaig tornar a trobar-me amb la costa a Pula, on la roda del darrere va començar a ballar de mala manera. Tenia ràdios fluixos, sent nova, no m’ho podia creure. Vaig apretar tots els radis i vaig intentar deixar-la redreçada, a veure quant aguanta. L’endemà vaig visitar una mica Pula, vaig poder veure l’arena, un amfiteatre romà amb vistes al mar, molt bonic. Vaig parar per prendre un cafè i així carregar bateries i buscar algú que em aculli al voltant de Rijeka.
Vaig sortir de Pula seguint la carretera 66 (no cola com a Ruta 66, no?), en direcció a Rijeka. Molta carretera amb pujades i baixades, però les vistes eren impressionants. Després de Labin la carretera s’apropa a la costa i és magnífic.
Finalment vaig trobar una família (la Tatjana i en Sime) que m’està acollint a Bregi, prop de Rijeka. Arribar al poble em va costar, havia pujades bastant fortes. Però per arribar a la casa va arribar un moment en què vaig haver de baixar-me de la bici i empènyer (crec que és la primera vegada en aquest viatge), però llavors Sime va lligar la bici al seu cotxe i em va remolcar fins a la casa, així dóna gust pujar! (ho sé, és trampa :P). Agrair a Tatjana i Sime el bé que m’estan tractant, les vistes des de la casa són increïbles. El diumenge vam anar al cim de la muntanya Učka (en cotxe), a 1.400 metres d’altura, i amb unes vistes senzillament impressionants.
Em quedaré uns dies més per aquí i després continuaré per la costa adriàtica (m’han avisat que fa molt vent, hauré d’anar amb compte).
Vull donar les gràcies a l’Anita, a en Daniele i la seva família, a la Cristina i en Luciano, a en Francesco i la Giulia, a en Barussi Giani i els seus amics, a l’Arsen i en Robert, a la Tatjana i en Sime, i a tota l’altra gent meravellosa que em trobo per el camí i que m’ofereix la seva ajuda.
Gràcies també a tots els que em llegiu i doneu suport 🙂 Prometo intentar escriure més sovint perquè no surtin posts tan llargs.
Una abraçada a tots!
Español
Català
English
Fantastica aventura , muy buenas fotos y una experiencia inigualable y sanamente envidiable , un abrazo y a seguir adelante , te esperamos en Uruguay
Muchas gracias Raúl!! Aún me queda un largo camino, pero espero llegar hasta allí 🙂
¡Hola Max!
Quería escribirte hace días pero sinceramente… paso de excusas, ya me conoces xD
En primer lugar quería darte apoyo, imagino que aunque tu aventura estará siendo maravillosa, también tendrás momentos de bajón.
La verdad es que voy leyendo todos tus post y voy siguiendo tu viaje desde casa, pero tío, cúrratelo un poco más, sensaciones, anécdotas, detalles de las ciudades que visitas, información por si algún loco como tú (con cariño) decide hacer un viaje parecido, estilos de vida y carácter de la gente… no se, alguna cosita más xD
También, los que te seguimos no tenemos ni idea que tipo de ruta harás ahora, por lo que he deducido quieres acabar en Uruguay pero poco más (y si lo has explicado no me he enterado xD), cual es tu objetivo, a que se debe tu independencia en el viaje y si os volveréis a juntar y esto ha sido un paréntesis. Que sí, hiciste una pequeña explicación, pero algo más detallado. No si tú y Manel tuvisteis diferencias, o si hubo algún tipo de problema, si no que te incitó a tomar esta decisión tan importante y que ha sido, sin lugar a duda, un punto de inflexión en tu viaje.
Y ahora no más reproches. Me alegra mucho leer tus post (cuando escribes de año en año xD), no va ahora enserio no más críticas. Me alegra ver que estas cumpliendo un sueño, ver que le has echado un par de huevos, ver que aunque todo el mundo estaba en contra del viaje estás demostrando que todos estábamos equivocados, ver que has conseguido llevar tu vida por donde has querido y no por donde la teoría decía que tocaba, ver que con ilusión, esfuerzo, y confianza estas demostrando que todo es posible, pero sobretodo, me encanta ver que estás feliz.
Un abrazo de tu primo
Alvarito!! 😛
Momentos de bajón hay, y momentos difíciles también. No te voy a decir que no se me haya pasado por la cabeza en algunos momentos lo de volver, sobre todo por el hecho de estar lejos de los que quiero (y sí, principalmente por Fio), eso es lo más duro. Pero la ilusión por continuar y descubrir nuevos lugares y culturas me hace seguir adelante con ganas. Mientras tenga ilusión y la relación a distancia se sostenga, seguiré adelante.
Tienes razón, en este post me he centrado en la ruta y he hablado poco del día a día y de la gente. La verdad es que se me hace difícil resumir todo lo que me pasa en los posts, porque cada día pasan mil cosas, y la gran mayoría buenas y dignas de se contadas. En realidad podría ponerme a contarlo todo, me encanta escribir y podría dar muchos más detalles, pero la verdad, me daría muchísimo palo traducir después xD
Tendré en cuenta tus sugerencias e intentaré contar más sobre lo que vivo y cómo lo vivo 🙂 Si consigo escribir con más continuidad podré dar más detalles en cada post.
Lo de la ruta es más complicado porque ni siquiera yo la sé con seguridad 😀 Lo que sé es que ahora continuaré por la costa adriática hasta llegar a Grecia y Turquía. Después de eso, quiero continuar por Asia, Oceanía, Norteamérica, Sudamérica, África y de vuelta a España. Pero por dónde pasaré lo iré decidiendo por el camino.
Lo de continuar solo es principalmente por lo que cuento en el anterior post. Ha sido una decisión mía porque siento que tengo que hacerlo solo, sentirme totalmente libre y que todo dependa de mí. Si hubiese sabido antes que me iba a surgir esta necesidad habría empezado solo, más que nada por no tener que tomar esta difícil decisión de separarnos.
Gracias por tus palabras primito, de verdad que me emocionan y me dan fuerzas para continuar.
Un gran abrazo Álvaro!
Unos paisajes preciosos, disfruta de cada momento, la foto de la tarima de madera frente a ese paisaje con los brazos abierto, lo dice todo. Cuando estás lejos de los tuyos, es normal echarlos de menos.. pero incluso eso es bueno, ya que de te recuerda el valor de la gente que tienes a tu lado, que muchas veces dentro de la rutina y monotonía del día a día, tendemos a olvidar.
Me alegro de que vaya todo bien. ¿Que tal se lleva el tema de los idiomas? ¿Ya le metes caña a la guitarra? Pégale una pegatina de cada sitio que vas.. te quedará muy chula.
Eso de la sección de fotos, está muy bien.
Saludos!
Hola Alberto! 😀
La verdad es que sí, esto me está sirviendo para recordar y apreciar más lo que tengo allí, que aunque esté lejos, forma parte de mí.
El tema de los idiomas… iba bien hasta ahora que empieza a haber menos gente que hable italiano 😛 Me estoy empezando a encontrar con la necesidad de hablar en inglés, lo cual es bueno porque es una buenísima forma de aprender, el problema es que soy pésimo y me falta mucho vocabulario, pero con el tiempo espero ir mejorando.
La guitarra la voy tocando, pero tengo que hacerlo más diariamente para coger práctica. Lo de las pegatinas es una fantástica idea, no lo había pensado!
Gracias por seguirme y comentar, un abrazo!
Hola Max,
Hace un par de semanas me he cambiado de oficina y ahora voy al curro en bici (la nueva ofi está 5 min más lejos que la anterior xD).
Cada vez que entro me dan ganas de pillar la bici y hacer alguna rutilla de las que se ven en la foto, la pista ciclable construida sobre lo que antes era una vía ferroviaria tiene muy buena pinta jeje
Por aquí sin muchos cambios, en las próximas semanas quiero subir un par de categorías nuevas de productos, “Perfumería y cosméticos” y “Electrónica”.
Espero que sigas poniéndonos los ditentes largos con fotos tan chulas 😉
Saludos,
Jose
P.D.
Esperando impaciente el nuevo post 😉
Buenas Jose!
Me alegra saber de ti y que tu proyecto sigue adelante y mejorando 😀
Mil gracias por seguirme y por tu apoyo. Un fuerte abrazo crack, ¡y dadle duro a Lovities!