Un projecte, dos camins

De vegades fer cas al teu cor, a aquesta petita veu que et parla, et porta a haver de prendre decisions molt difícils. La mateixa petita veu que em va fer començar aquest viatge, la qual cosa ja va ser una decisió realment difícil, em diu ara que continuï el meu propi camí.

Aquesta decisió de continuar sol és personal i egoista, però aquest viatge no és solament un somni, és un canvi de vida, i no es pot viure amb la sensació de que hauries de fer les coses d’una altra manera, és millor simplement fer-les, pot ser que t’equivoquis, però és l’única forma de sapiguer si és el que volies.

Aquest projecte va començar fa molt temps enrere, i encara que sempre va ser el somni d’en Manel, l’idea de fer-ho junts sempre m’ha emocionat, perquè per mi és més que un amic. Per això aquesta decisió ha estat tan difícil, una part de mi no l’entén, però tampoc entenia que volgués emprendre aquest viatge.

Sento no haver-me adonat abans, tant de bo hagués sabut que anava a tenir aquesta sensació, però únicament se m’havia passat pel cap, com moltes altres coses que es passegen per aquí a dalt (excepte pèl, clar).

Així que, per si no ha quedat clar, el continuar per camins diferents no es deu a la convivència ni a empipaments, només a deixar-me portar pels meus somnis. En aquest sentit, si algú té dubtes, no té més que parlar amb mi.

Vull agrair a Manel aquests dos mesos de ruta, he après moltíssim d’ell, m’ha fet descobrir una forma de viatjar que et fa veure els llocs i a les seves gents d’una forma propera, i que fa adonar-te que el món està ple de gent meravellosa. Ha estat tot un honor recórrer part de la costa catalana, el sud de França i el nord d’Itàlia al teu costat. Et desitjo el millor del món en el teu camí.

Aclarir que hem decidit que en aquest blog (around.blue) l’ho escriuré jo (Max), i Manel usarà el seu blog personal (www.losviajesdemanel.com) per seguir informant de la seva gran aventura.

Aquest post no dóna per més em temo, en el proper explicaré com arribem a les afores de Venècia, i com va ser el meu començament per separat. Una abraçada des de Trieste.

Gràcies per llegir-me!