Quatre viatgers, una destinació: Grècia

Ha passat gairebé un mes des de que vaig escriure l’últim post, i han passat moltes coses des de llavors, més de les quals la meva pròpia imaginació podria esperar per aquest interval de temps. Però és una cosa al que començo a acostumar-me, una setmana d’aquest viatge equival a molt més temps en la meva vida “normal”, en quant a moments i anècdotes es refereix.

Vaig passar una setmana a casa de Tatjana i la seva família, prop de Rijeka. Em va servir per descansar després d’una setmana de ruta per la costa d’Eslovènia i Croàcia, i també em va brindar l’oportunitat de conèixer a diversos cicloturistes que van passar per aquesta casa i amb els quals vaig compartir apartament i bons moments.

Manue, Max i Clément

No pensava quedar-me tants dies en aquesta casa, però una cosa em va fer romandre un temps més allí. Parlant amb Tatjana em va comentar que al final de la setmana arribarien altres tres cicloturistes, però no sabia quins eren, fins que li vaig explicar una anècdota sobre dos francesos als quals vam conèixer Manel i jo a Menton. Aquesta parella francesa són Manue i Max, i quan li vaig dir els noms Tatjana em va respondre “són ells els que vénen aquest cap de setmana!”, no m’ho podia creure.

Quan vam conèixer a Manue i Max vam estar parlant amb ells a l’últim poble de França abans d’arribar a Itàlia. Ens va semblar una parella molt simpàtica i vàrem compartir una bona estona, però per alguna raó no vam intercanviar els nostres noms. Ens van escriure en un paper el seu blog, i van posar “Manue et Max”. Manel i jo no enteníem per què havien escrit els nostres noms en un paper que era per a nosaltres, fins que més tard vam visitar el blog i vam veure que eren els seus noms, no sortíem de la nostra sorpresa davant d’aquesta coincidència.

Em vaig alegrar molt de veure’ls de nou. Venien acompanyats per Clément, un altre músic cicloturista francès que va decidir continuar el seu viatge amb ells. Em van comentar la possibilitat que jo també m’unís a ells. La veritat és que em va costar decidir-me perque la meva idea era continuar aquest viatge en solitari, però de nou vaig decidir deixar-me portar pel que sentia, i realment tenia ganes de compartir ruta amb ells. Igual que jo, ells també havien d’estar a Grècia per a desembre, així que teníem la mateixa destinació i la mateixa intenció de continuar per la costa adriàtica.

“Les Musiclettes”

Manue, Max i Clément comparteixen camí des de Trieste. Toquen la flauta, l’acordió i la guitarra (respetivament), i des de que van junts han començat a tocar al carrer i a finançar-se així part del viatge. Es fan anomenar “Les Musiclettes” (per “musique” i “biciclette”). Em sento afortunat de poder escoltar la seva música (sobretot toquen cançons franceses tradicionals), realment ho estic gaudint.

M’agradaria tenir més pràctica amb la guitarra per poder tocar amb ells al carrer, però de totes maneres gaudeixo simplement escoltant-los i veient que fan feliç a la gent que els escolta i, de tant en tant, unint-me a ells mentre assagen, ja sigui amb la guitarra, cantant o taral·lejant les seves cançons. També m’és realment didàctic parlar amb ells en anglès, és la primera vegada que haig de parlar en aquest idioma durant un llarg temps i, encara que tinc moltíssim per aprendre, em va molt bé per practicar i millorar.

A la recerca de la llanda de Max

Vam sortim els quatre de casa de Tatjana i vàrem continuar per la costa. Passat Rijeka vam tenir moltíssim vent, o com l’anomenen allí, bura. Aquest primer dia vam tenir realment dificultats per muntar les tendes a causa d’aquest fort vent, així que finalment dormim en una casa en ruïnes que estava al costat.

Al segon dia de ruta Clément i Max (el francès) van tenir un accident en baixada, anaven bastant ràpid. Per sort no els va passar gens greu, però la roda posterior de la bici de Max es va doblegar per complet i necessitaria canviar-la. És una bicicleta antiga i la mesura de la roda és bastant específica, és per això que no vam poder trobar una nova als voltants.

Aquest problema ens va portar a prendre un bus cap a Zagreb, la capital croata, on esperàvem trobar la llanda. Vam deixar les bicis i la major part de l’equipatge en el garatge d’un amable home que es va oferir a guardar-ho tot. Vam tornar a Rijeka fent autoestop i vam agafar el bus cap a Zagreb.

A la capital ens esperava Lea, una viatgera a la qual coneixen Max i Manue, i que ens va oferir la seva casa per passar aquests dies, mil gràcies Lea!. El segon dia allí ho vam dedicar a buscar la llanda, vam recórrer Zagreb, tenda per tenda, i no vam tenir sort fins a l’últim intent. Ja era de nit, però teníem la llanda! Per celebrar-ho ens vam anar a una plaça a sopar i posar-nos fins a cop de rakija (un licor típic de Croàcia, bastant fort) mentre tocaven la seva música.

L’últim dia a Zagreb ho varem aprofitar per visitar la ciutat. Em va semblar una ciutat bastant bonica i, com en la majoria de capitals, amb bastant gent i turistes. Vaig poder aconseguir un pin per a la col·lecció amb les banderes d’Eslovènia i Croàcia (dues en un) i una mica de roba d’hivern. Aquest dia també em vaig quedar sense mòbil, em va caure i, encara que la pantalla està bé, el panell tàctil ja no funciona i ho fa inservible.

Vam tornar a la costa i al seu bon temps. A Zagreb va fer fred però en la costa semblava estiu (i ja sense vent), qui ens anava a dir que tindríem aquest genial temps al novembre, de fet la major part de les nits vàrem dormir sense tenda. Ja amb la bici de Max reparada vam continuar la ruta per la costa, amb les seves pujades i baixades, i vam poder compartir uns dies de ruta amb Steven, un cicloturista belga que anava en la mateixa direcció i amb el qual vam gaudir de bons moments.

Un punt de trobada de cicloturistes

La costa de Croàcia és meravellosa, crec que les vistes són les millors que he pogut gaudir en aquest viatge fins ara. Per això continuem el camí prop del mar adriàtic.

Vam arribar a un poble proper a Split, on ens esperava la casa d’un warmshowers, però no l’amo. Frane és el propietari d’aquesta casa, ell ja no viu allá, però això no sembla ser un inconvenient per oferir la seva casa als viatgers que la necessitin. Quan arribem a la casa hi havia altres dues cicloturistes francesos que es van marxar a l’endemà.

Vam aprofitar aquests dies per descansar. Em vaig posar a buscar un mòbil de segona mà per internet, però després de trucar a diversos venedors no vaig donar amb cap a prop de Split que encara ho vengués. Vaig tenir més sort quan vam continuar i vam parar a Split, vaig poder trobar un smartphone de segona mà i a bon preu després de regatejar una mica, així que torno a tenir mòbil (és important sobretot per a quan torni a estar sol).

Problemes amb la bici i amb la tenda

Crec que a hores d’ara dir que he tingut un problema amb la bici no és notícia, i menys si es tracta de la roda posterior. Puc dir que el problema dels radis posteriors i la seva tendència a afluixar-se a causa del pes sembla haver-se disminuït després d’estrènyer-los més, però encara tenia un altre component en aquesta roda per al que la seva destruccionabilitat no havia explotat: La coberta.

Durant una pujada en direcció a Dubrovnik vaig punxar la roda posterior (això tampoc és notícia). Al muntar la nova càmera vaig veure que el que abans era cert desgast en el lateral de la coberta s’havia convertit en un forat per on la càmera treia el caparró al inflar-la. Tocava canviar la coberta, però necessitava poder moure’m per poder arribar a una ciutat on trobar una nova. Clément va fer un invent amb el plàstic d’una ampolla perquè la càmera no sobresortís, va funcionar!

Vam poder continuar, encara que la major part del meu pes posterior la repartim en les altres tres bicicletes. Llavors em vaig adonar que l’excessiu pes del meu equipatge no només provoca problemes en la meva bici, també afecta al meu rendiment. És una cosa bastant obvia, però ara sóc més conscient que m’haig d’alliberar de tot el prescindible, i aprofitaré la meva pausa a Grècia per fer-ho.

Després d’una efímera estada a Bòsnia i Hercegovina vam tornar a entrar a Croàcia (la costa de Bòsnia és d’amb prou feines 15 quilòmetres). Vam arribar a Dubrovnik amb la coberta en les últimes, i també amb una micropunxada que em feia inflar la roda almenys una vegada al dia. Havia de trobar una nova coberta en Dubrovnik sí o sí, però va ser un treball més difícil del que pensava, tenint en compte que és una ciutat bastant important i no gaire petita.

No vam trobar ni una sola tenda o mecànic de bicicletes a la ciutat, la gent ens deia que no coneixia cap quan preguntàvem. Això em va portar a cercar-la a Internet, però la coberta més propera estava a Zadar, només l’anada en bus em costava 190 kunes (uns 25€), l’opció que l’enviessin a Dubrovnik era més barata però una mica més complexa.

Al final vaig donar amb un mecànic de cotxes en Dubrovnik que també venia alguna bici i components. Tenia una sola coberta del diàmetre que necessitava, però era bastant més estreta. Fins a aquest moment no sabia que podia usar diferents amples de coberta en una mateixa llanda, i al final va resultar que em servia. És una coberta barata (he preferit muntar-la davant), però crec que em servirà per arribar a Grècia, on em faré amb una millor i amb protecció contra burxades.

El mateix dia que la coberta va dir adéu, al matí ja havia tingut un altre problema, aquesta vegada amb la tenda de campanya (que tampoc es salva en quant a problemes). Un dels tubs d’alumini va decidir partir-se, estant la tenda muntada. Quin dia!

Per cert, la part antiga de Dubrovnik és preciosa, molt turística (i cara).

Marko’s place

Abans de sortir de Croàcia vàrem passar uns dies a casa de Marko, qui ha acollit a multitud de viatgers i on vam descansar una mica. Vam tenir la sort d’arribar a la seva casa abans que comencés a ploure, així que aquests dies de pluja els vam passar amb un sostre on refugiar-nos. Moltes gràcies a Marko per oferir-nos la seva casa i el seu alegre espai per a viatgers, ho vam passar genial amb ell i els seus amics i veïns, als quals vàrem ajudar amb alguns treballs i pel que vam ser pagats amb molt bons menjars, multitud de begudes i grans moments i xerrades, què més es pot demanar? Gràcies!

Continuant cap a Grècia

Després d’acomiadar-nos de Marko i els seus amics vam continuar cap a Montenegro (estava a uns 15 quilòmetres). Vam estar poc temps en aquest país, em va recordar una mica a Andorra per les grans muntanyes que ens envoltaven i per ser una mica més barat en alguns productes. Pocs dies després vàrem arribar a Albània. El canvi des de Croàcia i Montenegro a Albània és molt significatiu, Albània sembla ser un país bastant més humil i poc turístic, la gent sembla més senzilla (una cosa que m’agrada) i ens saluda pràcticament tothom pel carrer. També és molt més barat.

Aquí a Albània ens separarem per anar cadascun a la nostra destinació al país hel·lè. Manue i Max van cap a Thessaloniki, Clément i jo continuarem cap a Patras, i allí continuaré sol cap a Atenes, on passaré el cap d’any i el començament del 2016, visitaré a un amic i esperaré amb tremendes ganes la visita de la persona més important de la meva vida 🙂

Gràcies per llegir-me! I gràcies a Manue, Max i Clément pels fantàstics moments que estem passant junts, probablement ens tornarem a veure a Atenes a la fi de mes. Gràcies també a tota la gent meravellosa que ens trobem pel camí i als que ens ajuden a continuar. Una abraçada a tots!