La conexió de l’univers

Tots coneixem les teories del yin i el yang, el karma i diferents lleis de l’univers però quan et passen no deixes de sorprendre’t.

Ja tenia experiència en altres viatges i en la meva vida quotidiana que les coses bones ocurrin quan més les necessites. Ja pot ser la trucada d’un amic en un dia que passis soletat o la generositat d’un desconegut en oferir-te acollir-te a la seva casa en un fort dia de pluja.

No va ser pluja el que ens va endarrerir a Marsella.

Havíem arribat d’hora a Le Estaque i decidit parar en un McDonald’s on escriure l’últim post, solucionar alguns problemetes de la web i demanar targetes de presentació. Exceptuant el post que per problemes tècnics no es va poder pujar al blog tota la resta es va fer rigorosament. Però tanta feina ens va fer arribar molt tard a la gran ciutat.
Arribem al centre perseguint un bon home que no parava de dir-nos “visca el Barça” alguna cosa bé té ser de la zona d’una gran ciutat, generes amics amb facilitat. En l’entrada a Marsella li dic a Max que a veure si és possible passar la nit a la ciutat doncs els seus edificis i vistes són espectaculars. Pregunto en l’oficina de turisme com és el millor lloc on poder passar la nit i m’informen, de manera no oficial, que si continuem per la costa adreça Cassis trobaríem unes petites cales que solament els marsellesos coneixen.

Amb el temps que ens queda visitem la ciutat. Coneixem a Francisco Bataille, que ens explica que va viatjar al voltant del món amb bicicleta quan era jove i va estar tocant a casa de Salvador Dalí.
Un cop visitat els museus al voltant del port (visitats els edificis des de fora) veiem que se’ns està fent tard i no volem arribar de nit al lloc.

Agafem les nostres muntures i comencem a anar cap al lloc indicat en el mapa quan Max es para bruscament i em fa un senyal amb la mà. Alguna cosa bona no està passant.

Dono mitja volta i m’apropo a veure què passa. No m’ho podia creure! L’eix de la seva roda posterior s’havia tornat a doblegar de manera que la roda havia caigut del lloc. Eren les 8:30 de la tarda, ens quedava menys d’una hora de sol. Li ajudo a treure la bici de la carretera i la deixem en el voral. Impossible no molestar ni bloquejar el pas. Per sort, o gràcies a la nostra prevenció inicial a Montpeller d’agafar un segon eix posterior, vam poder solucionar el problema, no sense una pèrdua de temps irrecuperable. Ja era de nit.

Continuem la nostra marxa, però tan a les fosques i en un lloc tan habitat que és difícil trobar un lloc segur per dormir. De totes maneres, les vistes de la costa de nit estaven superant les expectatives del lloc. Teníem fins i tot una fira amb una sínia completament il·luminada digna d’una foto. I va anar en aquest mateix lloc on va ocórrer el miracle.

Mentre subjectava la meva càmera se’ns apropa un ciclista, o millor dit, un cicloturista. Amb la seva bici equipada i de tornada a la seva casa després de tres setmanes de viatge. No podem tenir tanta sort!

El nostre cavaller salvador de la jornada es diu Fabien. I després d’uns minuts explicant el succeït ens convida a la seva llar. Sopar, dutxa, llit i una xerrada de viatgers. Ens explica que tenia planejat tornar un parell d’hores abans a casa però s’havia entretingut amb uns amics.

Considero que al món tots estem connectats. No hi ha ningú individual que es mogui sense cap de les lleis de l’univers. Crec que en la nostra història havíem de conèixer-li a ell i que amb aquest contacte aprendríem alguna cosa important, alguna cosa que sempre se’ns oblida: NO estem sols.

Mil gràcies Fabien de part dels dos per l’ajuda oferida. Espero tornar-nos a veure’ns algun dia i així tornar parlar sobre els nostres últims viatges. Segur que no seran pocs!