Nadal i any nou a Atenes

L’últim post ho vaig escriure fa gairebé tres setmanes a Albània. Al següent dia de publicar-ho Manue i Max van agafar el seu camí cap a Thessaloniki, Clément i jo vam continuar més o menys prop de la costa en direcció a Egio.

Comiat de Manue i Max

El tercer dia de la ruta al costat de Clément va ser dur, molt dur. Encara que anàvem prop de la costa, ens tocava pujar entre el parc nacional Llogara i la muntanya Çika i, encara que sona molt simpàtic en castellà el de “montesica” (i un dels seus cims més alts es diu Maja, sí, molt “maja” ella), va resultar ser la pujada més difícil que m’he trobat fins ara. Vam pujar fins a 1.050 metres d’altura, però el problema era la verticalitat de la pujada, en la qual bona part vaig haver d’anar fent esses (la meva bicicleta no té desenvolupaments massa curts, i l’excés de pes no ajuda), i més d’una vegada vaig haver de baixar-me i empènyer. Gairebé al final de la pujada ens trobem amb l’Eva, una cicloturista polonesa que ja havíem conegut a Albània. La baixada, això sí, va ser increïble, m’encanta (i a qui no) fer corbes en baixada amb unes vistes tan impressionants com les que hi havia.

Després d’aquesta muntanya arribem a Himarë, on Nashos, l’amo d’un càmping a la platja, ens va oferir una parcel·la del mateix de forma totalment gratuïta (dutxa calenta inclosa), i no solament això, ens va fer de menjar diverses vegades i ens va regalar un litre i mig d’oli d’oliva a cadascun, de la seva pròpia collita (li vam ajudar amb la recol·lecció d’olives). Moltíssimes gràcies per tot Nashos! Vam passar uns dies molt bons a Himarë.

Més tard decidim agafar transport per evitar més muntanyes que venien de camí cap a Grècia, no teníem molt temps i estàvem cansats (sí sí, ho sé, és trampa :P). Vam arribar a Sarandë, encara a Albània, era tarda i no vam trobar un lloc segur on dormir sense pagar, així que finalment vam dormir en un hotel (només per 5€ cadascun). L’endemà vam agafar un ferryboat a Corfu, una de les illes gregues. El poc que vam veure de Corfu em va encantar. Allí vam passar una nit, vam dormir en un gimnàs amb una piscina equipada per entrenar amb rem (un dels llocs més rars en els quals he dormit fins ara), moltes gràcies a la gent del club nàutic NAOK per la seva gran ajuda i simpatia.

L’endemà vam agafar un altre ferri cap a Igoumenitsa, on vam agafar un autobús que ens va portar a Rio. Des d’allí vam continuar pedalejant cap a Egio, on ens esperaven Spyros i Valeria, moltíssimes gràcies als dos per tot! Vaig passar uns dies fantàstics allá. Clément passarà l’hivern allá, així que vaig continuar sol cap a Atenes. Tenia uns 180 km per arribar, finalment ho vaig fer en dos dies (això de saber que tens una dutxa i un llit al final del camí dóna forces). El primer dia vaig fer uns 60 km i un amic gos que em va fer companyia tota la nit. El segon dia vaig batre el meu rècord personal en un dia, 119 km, amb tal d’arribar a Atenes sense haver de passar una altra nit fora (tenia pinta de ploure i la meva tenda està trencada).

Aquestes setmanes tindré temps per pujar totes les fotos que no he pujat fins ara (que són gairebé totes) i per publicar algun post més parlant de, per exemple, els motius pels quals vaig emprendre aquest viatge.

Moltíssimes gràcies per llegir-me! El vostre suport significa molt per a mi. Mil gràcies a Stelios i a la seva encantadora família, que m’estan acollint a Atenes. Agrair també a Demir lo bé que es va portar amb nosaltres en Dukat i Ri el dia anterior de la pujada a Llogara, i a tota la gent que sempre em trobo pel camí i que aporta molt a aquest viatge.