Per què vaig emprendre aquest viatge?

Sempre parlo de la ruta, de la gent que em trobo i dels moments que visc amb ells. Intento transmetre el que visc en aquest viatge, de forma més o menys encertada, perquè d’alguna forma viatgeu amb mi. Però mai he explicat els motius pels quals vaig començar aquest viatge i el canvi de vida que està suposant, més enllà de les resumides explicacions que us dono als que em pregunteu.

La passió que porto dins

Crec que és verídic el fet que un viatge d’aquest tipus es fa perquè et surt de dins. No crec que es pugui fer una cosa com aquesta si no tens passió per fer-ho, una cosa que et mogui a deixar-ho tot i marxar-te. Pot ser passió per viatjar, per conèixer gent, per canviar de vida, per perdre’t, per arribar a llocs remots o per qualsevol altra cosa, però sense passió una cosa així no es pot fer.

De vegades és difícil explicar quina és la passió que et mou, en ocasions ni nosaltres mateixos sabem amb seguretat per què volem fer una cosa que una part de nosaltres no entén. Però sabem que ho volem fer.

En el meu cas, el que em va fer emprendre aquest viatge van ser les ganes de veure món, sobretot cultures que no conec. Sempre he intentat veure les coses des de diverses perspectives per tenir una visió global, i poder així forjar la meva forma de ser i de pensar sobre un ventall d’idees el més ampli possible. Però hi ha coses que són difícils d’aprendre i punts de vista que són difícils de comprendre si romans sempre en el mateix lloc i estàs sempre amb la mateixa gent. Aquest viatge és una oportunitat que li dono a la meva ment de pensar de forma diferent o d’expandir la meva forma de pensar actual, i intento aprofitar-ho per qüestionar i replantejar tot el que sé, una cosa que sempre he fet però que aquesta vegada tinc l’oportunitat de fer amb més amplitud.

La decisió

Aquest viatge no és el somni de la meva vida. L’única cosa que tenia en el meu cap abans de prendre la decisió era que algun dia m’agradaria viatjar a certs països en els quals la gent és diferent a nosaltres. Un viatge llarg, probablement amb cotxe o furgoneta, a través d’aquests països és d’aquestes idees que tens rebotant d’un extrem a un altre del teu cap sense major plantejament que el de “potser algun dia”. Però en la meva vida he viscut massas “potser algun dia”, i he après que aquest dia ni et busca ni et troba. Aquest dia no existeix, has d’inventar-ho.

En el meu cas tenia l’oportunitat de començar això amb un amic. Aquesta va ser la chispa que va fer que aquesta remota idea deixés de rebotar dins del meu cap i es comencés a expandir en ell. Com a resultat, el “potser algun dia” va començar a convertir-se en “per què no ara?”. Era un projecte que s’escapava dels límits de la meva tímida idea de fer un viatge llarg per certs països, però la idea de donar la volta al món amb bicicleta em va començar a entusiasmar, i a això va ajudar el seguir els viatges que feia en Manel, els quals em despertaven les ganes de fer alguna cosa així.

Però les ganes d’emprendre aquest viatge xocaven amb el que deixaria enrere si ho feia. La meva família i amics són una part important de la meva vida i sabia que seria difícil separar-me d’ells per molt temps, i així està sent. Estar lluny d’ells és dur, però encara més dur és estar lluny de la Fio, la noia a la qual amo. Estar lluny d’ella no és només trobar-la a faltar, és també tenir la sensació de que em falta una part de mi, com si una part del meu ser s’hagués quedat allí. Alguns em pregunten “compensa?” Bé, si no em compensés no ho faria. Si puc superar l’estar lluny d’ella és perquè tinc la suficient motivació per fer-ho, i perquè sé que tornaré, i que en qualsevol cas sempre puc tornar si veiem que la relació es complica. Per això continuo, perquè sé que aquest viatge tal com ho estic fent no podré fer-ho més endavant, però tenint molt clar què és el més important per a mi per sobre del viatge, i que puc tornar a qualsevol moment. Això és sens dubte el més difícil del viatge. Als que estiguin solters i tinguin en ment un viatge així, els aconsello encaridament que ho facin abans de conèixer a algú (tret que s’apunti a l’aventura).

Per què amb bicicleta?

Ni tan sols el fet de fer-ho amb bicicleta era alguna cosa que m’havia plantejat mai, però no em va costar acceptar-ho ja que m’agrada i em semblava una bona forma de viatjar. Si a qualsevol moment hagués de desprendre’m de la bici ho faria i continuaria aquest viatge de qualsevol altra forma, ja que el meu objectiu és viatjar, la bici és el meu mètode de transport. Però haig de reconèixer que per a mi ara mateix és la millor forma en la qual es pot viatjar tenint temps, ja que et permet veure el món des de l’arrel, coneixent a la gent del camí i palpant cada quilòmetre sense perdre’t res. Viatjar amb bicicleta és viatjar a la velocitat de la vida.

Atenes, punt d’inflexió

En el que porto de ruta puc dir que he viscut tres fases diferents en el viatge. Els primers dos mesos amb en Manel van ser una primera fase, en la qual tot era nou per a mi, tenia tot per aprendre (i encara em queda molt). En la segona fase vaig començar la meva marxa en solitari, durant unes tres setmanes, on vaig poder sentir la sensació de ser totalment lliure, que tot depengui de mi i de, per què no, perdre’m. I finalment els “retrobaments en la tercera fase”, on vaig tornar a trobar-me amb la Manue i en Max i amb els quals, també al costat d’en Clément, vam continuar la nostra marxa cap a Grècia.

Aquí a Atenes rebré la visita de la Fio. Portem gairebé quatre mesos sense veure’ns, és molt de temps i tinc moltíssimes ganes de veure-la. I encara que la meva idea és continuar i tinc els meus plans per a la ruta que m’espera, la decisió de continuar no només depèn de mi com ja he dit. Encara que sempre he parlat d’aquest viatge com “la volta al món”, perquè en teoria és l’objectiu, en la pràctica el meu objectiu és continuar el viatge mentre tingui il·lusió i motivació per fer-ho i, a més, mentre no afecti negativament a la meva relació amb la Fio. En qualsevol cas no hi ha lloc en el meu cap per penedir-me, tant si continuo com si m’aturo en qualsevol moment, estic realment orgullós (sorprès fins i tot) d’on he arribat fins ara i de tot el que he viscut pel camí, m’està fent canviar i sobretot m’està donant confiança en mi mateix.

En el cas de continuar amb els meus plans, aquí a Atenes comença una nova fase de la ruta, en la qual torno a viatjar sol. Però aquesta vegada és diferent. Estic pràcticament a les portes d’Àsia, la qual cosa en part converteix tot l’anterior en un entrenament. Turquia serà l’inici d’un viatge diferent en un continent diferent, serà un canvi respecte al que he conegut fins ara. Si aquest viatge ho hagués començat només per a un parell de mesos i hagués de triar un punt d’inici, probablement seria aquet. Però el que m’espera és un continent complicat en quant a la planificació dels punts per on passar i als visats. Tinc més o menys decidit per on passaré, i és possible que no tot sigui amb bicicleta, us ho explicaré més endavant.
Vull enviar una forta abraçada a tota la meva gent, se us troba a faltar! Només us demano una cosa, seguiu sent igual d’estupends quan torni, sigui quan sigui.

Gràcies a tots per llegir-me!