La fi d’un viatge inoblidable

Com molts ja sabeu, durant el meu descans a casa vaig prendre la decisió d’acabar el viatge i tornar definitivament a la meva terra. Va ser una decisió difícil de prendre, per això fins a l’últim moment no ho vaig decidir.

Escric aquestes línies ja des de casa. Tenia un bitllet de tornada a Grècia, ja que la meva idea era continuar cap a Turquia, és per això que vaig tornar a Grècia a per la meva bici i vaig emprendre el meu (d’altra banda ràpid) retorn a casa. Vaig ser des de la illa Eubea fins a Patras, d’aquí vaig agafar un ferri fins a Ancona (Itàlia). La idea era fer també el camí des d’Ancona fins a Civitavecchia amb bicicleta, però entre les ganes d’arribar i el dolor de cul (potser per haver fet 147 quilòmetres un dels dies anteriors) vaig decidir agafar un tren fins a Civitavecchia (passant per Roma). El de les ganes d’arribar no significa que hagués perdut l’interès per viatjar, però haig de reconèixer que no tenia la mateixa motivació de pedalejar cap a Àsia que fer-ho de tornada a casa. Ja en Civitavecchia vaig agafar un altre ferri fins a Barcelona.

Per què he decidit tornar?

Malgrat tenir el que m’esperava de ruta més o menys planificat, vaig decidir a última hora tornar. Per què? Bé, com ja sabeu m’ha resultat difícil estar lluny de la Fio (la meva xicota) durant tot aquest temps. Podria donar altres raons, no només a ella l’he trobat a faltar, també a la meva família i amics, però per a mi el més difícil ha estat estar lluny d’ella. Vaig arribar a la conclusió que si m’havia costat estar lluny durant quatre mesos, a partir d’Àsia probablement seria més temps i amb menys possibilitats de parlar a distància, doncs la connexió a internet començaria a ser més complicada probablement.

Així que torno per ella, i per mi, però amb la mateixa il·lusió amb la qual em vaig anar. Sempre he estat dividit durant aquest viatge, he intentat gaudir (i ho he aconseguit) de cada moment i lloc en el qual he estat, però d’altra banda trobava a faltar poder gaudir aquest temps amb la Fio.

Què ha estat aquest viatge?

Del que estic segur és que no em penedeixo d’haver emprès aquest viatge. Han estat uns set mesos de viatge (més o menys cinc de ruta, al final del viatge he estat bastant aturat), que per a mi seran inoblidables. Han passat innombrables coses durant aquest trosset de la meva vida.

He descobert de primera mà llocs que abans no sabia ni posicionar en un mapa. Els he viscut amb cada pedalejada. He estat en llocs que difícilment hauria descobert viatjant de manera més usual.

He conegut a persones realment meravelloses. Si amb alguna cosa m’haig de quedar d’aquest viatge, és amb la gent. Gent que m’ha ajudat gairebé sempre que ho he demanat, fins i tot de vegades sense demanar-ho. Altres viatgers amb els quals m’he trobat i he tingut l’honor de compartir ruta amb ells. Em porto la convicció esperançadora que en aquest món hi ha, principalment, gent bona. Per desgràcia els que no ho són són dels que més sentim parlar, fan més soroll, però la meva experiència en aquest viatge em diu que són una minoria.

He guanyat confiança en mi mateix. Si algú em diu fa uns anys, abans de decidir fer això, que anava a si més no arribar amb bicicleta fins a Grècia, mai li hauria cregut. Un parell de pedalejades eren suficients perquè els meus pulmons es volguessin sortir del seu habitacle. Mai he tingut una bona forma física quant a aguant es refereix, per això estic convençut que qualsevol amb il·lusió pot fer una cosa així. Però més que en l’aspecte físic, aquest viatge per a mi ha estat una forma de millorar com a persona, m’he hagut d’adaptar i aprendre a viure d’una altra manera, portant la casa a sobre i vivint amb el que portava en ella, sense més objectiu que el de seguir endavant, sense més camí que el que jo mateix anava descobrint.

Què no ha estat aquest viatge?

A risc de resultar obvi: no ha estat una volta al món. Ho dic perquè d’això es tractava aquest projecte en teoria. Deixant a un costat el motiu pel qual torno, el de la volta al món era un projecte molt gran i, encara que quan vaig sortir portava aquest objectiu en el cap, sabia que no era segur que realment ho acabés fent. Em penedeixo una mica d’haver enfocat i mostrat aquest projecte com una volta al món, quan en realitat anava a continuar mentre tingués ganes i il·lusió, perquè una vegada que es perd això al meu entendre de poc serveix continuar amb alguna cosa perquè sí. Si no tingués un motiu per tornar no sé fins a on hauria arribat, però hauria continuat, perquè encara seguia amb il·lusió.

Aquesta ha estat para mi la primera vegada que viatjo amb bicicleta, i em vaig fer una idea i unes expectatives sobre una cosa que no coneixia en primera persona. Probablement ho enfocaria d’una altra manera si pogués tornar enrere, però hi ha coses que no veus fins que ja has començat.

Tampoc ha estat un canvi de vida, més aviat un viatge llarg. Encara que sí ha canviat la meva forma de viure durant aquests mesos, per a mi un canvi de vida comporta haver de buscar-te aquesta vida quan no tens pràcticament gens. En el meu cas he pogut aguantar fins ara amb els pocs diners amb el qual vaig sortir (encara em quedava per continuar, però no gaire). Això em deixa una mica amb les ganes d’arribar a aquest punt en el qual havia de sobreviure econòmicament perdut per allá, ja anés tocant (prèvia millora important) la guitarra al carrer, donant un cop de mà a qualsevol casa, venent coses o fent qualsevol altre tipus de treball.

I ara què?

Aquest viatge s’ha acabat, però m’ha servit per descobrir una nova forma de viatjar (com vaig dir en un altre post, per a mi viatjar amb bicicleta és viatjar a la velocitat de la vida). No descarto emprendre altres viatges en un futur, no sé des d’on, cap a on ni durant quant temps, però per a mi ha estat una experiència increïble i m’agradaria repetir-la. Hi ha alguns plans de viatjar per França i Espanya amb en Clément, la Manue i en Max, ja es veurà 🙂

Pel que fa a aquest blog, ho mantindré tal com està de moment, és possible que ho aprofiti per publicar algun que un altre post personal, no necessàriament relacionat amb cicloturisme. També, quan tingui una estona lliure, vull acabar de pujar totes les fotos del viatge perquè les pugueu veure.

Agraïments

Vull agrair una vegada més a totes les grans persones que m’he trobat pel camí, incloent a les quals han compartit ruta amb mi, i per descomptat a tots els que heu seguit aquesta aventura d’una o una altra forma i que m’heu mostrat el vostre valuós suport. També vull agrair a la Fio la seva comprensió en entendre per què volia fer això. Malgrat que anava a ser un viatge encara més llarg, ella em va donar l’oportunitat d’intentar-ho, sé que no qualsevol persona ho hauria fet, per això sé que ets especial i per aquest motiu he volgut tornar al teu costat. No fa falta recórrer el món per adonar-se que no és fàcil trobar una persona com tu.

Sento que els que seguíeu aquest blog amb les ganes de llegir les meves aventures al voltant d’aquest món us hàgiu de conformar amb el viscut aquests mesos. A tots els que us heu quedat amb ganes de més us recordo que podeu seguir la volta al món d’en Manel en www.losviajesdemanel.com i el viatge de la Manue i en Max en europeablecyclette.wordpress.com, i per la xarxa trobareu molts altres cicloturistes viatjant pel món (jo mateix m’he sorprès de la quantitat i varietat de gent que m’he trobat pel camí viatjant amb bicicleta), a tots ells els envio des d’aquí ànims i força, seguiu pedalejant mentre us quedi il·lusió per perdre-us en mons desconeguts.

Vull dedicar aquest viatge al meu oncle Santiago (para tots Chari). T’he portat amb mi en tot el viatge amb l’esperança que d’alguna forma m’acompanyessis. T’agradava molt viatjar i sé que molts llocs pels quals he passat t’haurien encantat. Ja que estàs en els nostres cors, es pot dir que has estat allá on he estat jo. Et trobem molt a faltar…

El meu oncle al costat d’un trèvol de la meva àvia Angelita, que també m’ha acompanyat.

A reveure!